El tió no era, en principi, altra cosa que el tronc que cremava a la llar, al foc a terra. Un tronc que al cremar, donava béns tan preciosos com l'escalfor i la llum, i que de forma simbòlica oferia presents als de la casa: llaminadures, neules i torrons.

Encara podem trobar, als pobles, cases en les quals el tió és un gran tronc que es posa a cremar al foc a terra, uns dies abans de Nadal. A partir d'aquesta forma més primitiva el tió evoluciona: El tió és un tronc, triat pels nens, que esdevé màgicament un ésser que s'ha d'alimentar i que viu durant uns dies a la cuina de la casa, que dóna els seus regals per Nadal i que després es crema. Ben aviat, aquesta característica d'animal fantàstic es reforça a partir d'afegir al tronc unes potes, aprofitar la forma de la fusta per figurar la cara, posar-hi una llengua...

I així trobem el tió tal com el coneixem ara a ciutat: un personatge que sembla una bèstia, que cada any arriba uns dies abans de Nadal, que resideix a la cuina o, sobretot, al menjador i al qual cal donar aliments (els tradicionals eren garrofes, pa sec ara li posen més coses) i aigua, per tal de rebre els seus obsequis. A ciutat ens trobem així amb tradicions familiars, en les quals el mateix tió ha servit per tots els fills d'una casa, i encara ha passat d'una generació a l'altra.

Un espectacle d'animació molt popular arrelat a la nostra terra, conduït per la Peca, una pallassa que arriba amb moltes ganes de fer cagar el tió i entre ensurts, màgia i nadales farem que el nostre Tió passi per una diarrea plena de sorpreses per a tots, fins aleshores aneu assajant la cançó i veniu amb un bon bastó !!!!

"Caga tió,
l'avellana i el pinyó.
No caguis arengades,
que són massa salades.
Caga torrons,
que són més bons.
Caga, caga, caga tió
o et donaré un cop de bastó!"